Regne de Sardenya

Regne de Sardenya

Regno di Sardegna (it)
Tipus	estat desaparegut
Localització
Capital	Càller (1324 (Gregorià)–1720) Torí (1720–1798) Càller (1798–1814) Torí (1814–1861)
Població humana
Població	5.167.000 (1857) (70 hab./km²)
Idioma oficial	italià francès
Geografia
Superfície	73.810 km²
Limita amb	Imperi Austríac
Dades històriques
Anterior	Departament de l'Stura
Cronologia 1324:  Regne de Sardenya (1324-1713) 1713:  Regne de Sardenya i Còrsega 1720:  Regne de Sardenya-Piemont
Dissolució	1861
Següent	Regne d'Itàlia
Organització política
Forma de govern	monarquia absoluta monarquia constitucional
Moneda	escut sard

El Regne de Sardenya (en sard Rennu de Sardigna, en llatí Regnum Sardiniae et Corsicae o simplement Regnum Sardiniae) fou un estat que ocupà la totalitat de l'illa de Sardenya, al centre de la mar Mediterrània, entre els anys 1297 i 1847.

Durant tota la seva existència, el regne fou governat, amb biaix colonial, per dinasties estrangeres; successivament, catalana, castellana, austríaca (breument) i, finalment, piemontesa. El sard continuà essent la llengua de la majoria de la població (com l'italià a l'extrem septentrional i el català a l'Alguer), però fou marginat dels usos oficials. Les llengües oficials hi foren, successivament: el català, sota la dinastia catalana; l'espanyol, a partir del segle xvi; i l'italià, des del 1764.

D'ençà 1720, en passar a possessió de la Dinastia Savoia, el Regne de Sardenya fou un dels estats integrants dels Estats de Savoia.^[1] Dins aquest Estat compost, el Regne de Sardenya conservà la independència jurídica, juntament amb les lleis i institucions pròpies; però hi tingué un paper força marginal: el centre de poder, tant políticament com socioeconòmicament, era el Piemont. Per als Savoia, el principal interès de Sardenya era que posseir-la legalment els permetia titular-se reis. De fet, l'ús preferent del títol de rei de Sardenya per part dels Savoia determinà que coetàniament es tendí a anomenar Regne de Sardenya tot el conjunt dels Estats de Savoia, impròpiament. Per tal d'evitar l'equívoc, i per a remarcar el protagonisme real del Piemont—i no de Sardenya--, la historiografia sovint designa amb el terme sintètic Piemont-Sardenya els Estats de Savoia d'aquest període engegat el 1720.^[2]

El Regne de Sardenya existí com a Estat jurídicament independent fins a la fusió perfecta de 1847, que fongué el conglomerat d'estats dels Savoia en un sol Estat unitari, sota el nom oficial de "Regne de Sardenya", triat perquè era la titulació reial amb què comptaven legalment els Savoia. En la pràctica, això comportà l'extinció del Regne fundat el 1297, amb pèrdua de la independència de Sardenya, annexada de fet al Piemont. L'Estat que existí entre 1847 i 1861 amb el mateix nom de "Regne de Sardenya" no era més que l'ampliació del Piemont a costa de tots els altres Estats de Savoia, i constituiria l'embrió del Regne d'Itàlia unificat.